Com un dia de festa [valoració de la COS UB de la vaga universitària del 26F]

El passat 26 de febrer la secció sindical de la COS UB fou l’única a convocar els treballadors i treballadores de la UB a la vaga, amb el suport de l’Assemblea de Professorat Reclamant de la UB. Volíem que aquesta vaga coincidís amb la vaga d’estudiants convocada per les assemblees de facultat i pels diversos sindicats d’estudiants. Un dels nostres objectius a l’hora de convocar la vaga consistí a donar-los suport, ja que ara com ara és l’únic col•lectiu que sembla veritablement preocupat i actiu per alterar al rumb emprès per la UB en particular i les universitats públiques en general.

Ara bé, sobretot consideràvem que cal cercar els mitjans que possibilitin la confluència d’actituds, conductes i accions polítiques d’aquells sectors del personal docent i investigador (PDI) i del personal d’administració i serveis (PAS) que no estan d’acord amb el procés de demolició del model públic d’universitat vigent fins fa ben pocs anys. Amb tot, els mateixos sindicats (CCOO, CGT, UGT, CSIF i CSC) que ocupen els comitès d’empresa i les juntes de PDI i PAS i que haurien de defensar-nos, es van limitar a donar suport a la vaga dels estudiants. Per un altre cantó, ni la mateixa direcció de la UB va presentar-se a la mediació a la qual havia estat convocada pel Departament d’Ocupació i Empresa.

Paradoxalment, diversos degans i deganes facilitaren la realització de la vaga, a més la immensa majoria de facultats romangueren desertes, i les aules, buides. El professorat no trepitjà ni aules ni despatxos, i el dia de vaga esdevingué un dia de festa retribuïda. Si s’hagués de mesurar per la manca d’assistència al lloc de treball, la vaga fou un èxit rotund. Cal dir, però, que l’assistència de PDI i PAS a la manifestació fou molt minsa, de manera que l’endemà haguérem d’afrontar la coneguda quotidianitat: un procés de reestructuració de la UB que unificarà Facultats i Departaments; la perpetuació de les condicions d’explotació del professorat associat, que no cobra ni el salari mínim interprofessional; un conjunt de professorat que, plausiblement, deixarà de ser necessari a mesura que la impartició de docència baixi per la davallada de matriculacions i crèdits de l’alumnat; i l’apropament al moment en què el comitè d’empresa de PDI-laboral notificarà a aquest professorat associat que les “mesures transitòries” –respecte a una segona feina externa– acordades per aquest comitè d’empresa amb l’equip de govern són, certament, transitòries, de manera que tot plegat permeti prescindir de centenars de companys i companyes i satisfer d’una vegada la voluntat de la Generalitat de Catalunya d’acomiadar-ne a centenars, ja que amb un centenar l’any no n’hi ha prou.

Ni tan sols el pas de 4+1 a 3+2 resulta especialment sorprenent dins el context d’augment de taxes aplicat als darrers anys: la segregació dels estudiants de classe treballadora per motius econòmics resulta òbvia, i el 3+2 no n’encarna més que un nou capítol. Simplement es tracta de perseverar en aquesta expulsió. Al mateix temps, caldrà implementar les mesures necessàries per generalitzar la temporalitat del professorat, subordinar-lo a una recerca productiva en termes merament mercantils i diferenciar-lo en funció dels guanys que generin, és a dir, bastir centres de recerca orientats al benefici financer i reservar la tasca docent al professorat menys “rendible”. Tot plegat, amb la col•laboració interessada de corporacions bancàries i empreses disposades a aprofitar-se dels recursos públics invertits en la formació de professorat i alumnat.

El tipus de seguiment de la vaga fet pel PDI mostra el grau d’individualisme d’un col•lectiu que, el dijous 26 de febrer, es va veure alliberat formalment de les seves tasques docents per expressar amb la seva manca de participació activa el (des) interès que té en el futur d’amplis sectors del seu propi alumnat. Entenem que deuen haver-hi causes profundes que impedeixen el professorat associat defensar els seus propis drets: pot ser un convenciment de la impossibilitat de canvi?, tal volta la manca d’identificació amb les mobilitzacions?, la manca de motius?, o possiblement la manca de temps i el sobresforç que això suposa?… no ha estat així sempre? D’alguna manera és com si totes les lluites per l’educació pública des del segle XIX es llencessin als marges.

El personal administratiu i de serveis, en absolut va sentir-s’hi involucrat. En part perquè, tret de la COS, cap sindicat dels que pertanyen als òrgans de representació formal va convocar la vaga. Si el sistema està tant podrit com perquè qui ha de fer un pas endavant –el tipus de pas necessari per animar el gruix de treballadores a lluitar–, es mantingui al marge dels esdeveniments, no podem ser gaire exigents quant a la desmoralització, la por o l’egoisme de la gent.

Sentim estupor, doncs, davant del que per nosaltres és una situació d’emergència social: la desaparició gradual de l’accés de la classe treballadora a l’educació superior, la falsedat de la continuïtat de la carrera docent i investigadora de professorat lector terminal o d’investigadors expulsats al carrer o degradats, i la perpetuació de l’ús del professorat associat com a mà d’obra barata, condemnat a un coll d’ampolla infernal que impossibilita el seu avenç en unes condicions dignes.

Barcelona, 20 de març del 2015

Coordinadora Obrera Sindical – Universitat de Barcelona

ub@sindicatcos.cat / cosub.wordpress.com

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s